Dolor. I ràbia? Amb Franco això no passava.

Acabo de veure per televisió el drama d'una família. M'ha colpit . Una filla que explicava com se li moria la mare en braços amb la cara ensangonada, esbudelllada a cops de ganivet, rematada a bastonades, intentant dir qui sap què a la seva filla; un pobre home gran, plorant desesperat, tot just refer-se de les ferides a l'hospital, explicava la brutalitat del crim; el fill desconcertat. Uns lladres van atacar la família i es van emportar 12 mil euros. Aquest cas és un de tants. Fou en una casa de camp a Andalusia, el novembre passat.

Com a cristià he d' intentar comprendre, fugir de l'odi i la ràbia. Però no sé si sento més ràbia pels pobres malalts assassins, segurament drogats o per la púrria que mana i cobra i per la seva misèria moral i estultícia suprema. Tot per que no els diguin repressors.

Quin deu ser però el retrat d'aquests èsssers humans assassins? A la dictadura aquests crims eren contadíssims i excepcionals; s'en parlava dies i dies i al final pagaven. Avui quasi resten a l'anonimat, són justificats dient dels lladres : "Són víctimes del sistema". Malgrat el meu antifranquisme, malgrat algún tros de suro no entengui una cosa tan clara, ho repeteixo:
Amb Franco això no passava; això és terrorisme. La seguretat és la primera missió d'un govern.

Que collons fan per lluitar contra totes aquestes bandes!