divendres, 6 d’abril de 2007

A tall de manifest. PATRIA, FIDES, AMOR


De ben segur que davant aquestes reflexions i per les coses que aniré publicant n'hi hauran que bordaran com gossos folls, els ignorants hi facin tentines i els cretins babarotes. Déu ens ajudi a tots.


LA TRANSGRESSIÓ ÉS LA TRADICIÓ



-Aquest text sembla llarg però és curt. Hi ha expresat el que he trigat molts anys a comprendre.

El postmodernisme ha instaurat les seves premises: ja és majoria qui considera en vies de caducació valors com la tradició, la identitat nacional, l'estètica i els valors clàssics, o la religió. Hom venera la tecnologia enfront allò manual. La postmodernitat també postula que és primordial satisfer l'ego i el cos, i de manera immediata.

És ridícul creure's transgressor -i valent- per transgredir, sovint amb patètica agressivitat, la tradició i les maneres antigues quan part de la mssa ho ha fet seu. Amb això hom ja no escandalitzarà quasi ningú, ans el contrari serà aplaudit, estarà dins la norma. Què enten per transgressió, per transgressió necessària, el qui ensenya el cul a un escenari o insulta el Papa, només pel gust de provocar o fer-se l'avançat?. És d'una evidència palpable que allò que ara trenca la norma i descol.loca a la plebs i il.lustrats és tot el contrari: transgredir no és p.e. atacar l'Església sinó dir que vas a oir missa cada diumenge que pots; no és dir que la pintura "d'avantguarda" és magnífica sinó el contrari.

El fals progressisme és acceptable com a pecat de joventud però pot arribar a patètic a una certa edat. Com patètica és la covardia del tradicionalista que amaga el que pensa, per no anar a contracorrent.

Hi ha la mala costum de situar la transgressió i el "compromís" a la banda dels "progressistes", com si una persona clàssico-conservadora no pugués transgredir la modernor i la seva parafernàlia i comprometre's amb els valors tradicionals.

Em resulta tan odiosa la provocació gratuïta com plaent la que resulta del que és dit amb sinceritat i sense ànim de provocar.

Els Jocs Florals, a proposta de Mila i Fontanals premiaven tres categories: PATRIA, FIDES, AMOR, valors que també es convertiren en el lema de la Renaixença. També són per a mí fonaments dels meus ideals, que aquí exposo per a que els feu també vostres.


PÀTRIA

El concepte de pàtria ha deixat de ser per a mí una cosa merament romàntica. Ans el contrari ara considero que el fet que la pertanyença un lloc i les arrels -o la manca d'elles- ens faci ser com sóm té uns fonaments bens reals; és una realitat palpable, potser fins i tot física: questió telúrica? genètica? quàntica?. L'obvietat d'aquesta influència - la del medi i la tradició sobre l'individu- és negada tossudament per la postmodernitat.

Sigui dit que ha perviscut la llengua però es van perdent els trets i el tremp d'aquella Catalunya esplèndida del romànic, de la Renaixença, dels grans reis... Cal reivindicar la Catalunya que hom anomena carrinclona, la pairal, la de Gaudi, Verdaguer, Torras i Bages, Guimerà, el Patufet...i el nacionalisme de campanar i espardenya. La Catalunya que ha fet gran Catalunya. Davant aquest país gris i buit del postmodernisme costa trobar l'orgull de ser patriota. Potser per això és pel que escric. Hi ha el consol que aquesta és la tònica que impera arreu els països.

La pàtria no és per a mí només un concepte cultural i social. La pàtria és també el medi físic. Per tant estimar la pàtria és també defensar el paisatge, el territori. Pocs països han malmès tant el seu espai físic. És dolorós per a qui l'estima i motiu de vergonya col.lectiva. Hem convertit la meravella que ens ha estat donada en un dels llocs més desagradables, desharmònics i pudents. Hem destrossat trossets de paradís. I a canvi de que? Qualsevol que hagi viatjat, si compara amb ulls desapassionats ho veurà.


FIDES

El fet catòlic és indestriable del naixement de Catalunya, jo diria que del mateix fet de ser català. Els monjos del Cluny van ser l'avançada que comença a colonitzar, artigar i tombar els terrenys del païs guanyats al moro ocupant: foren el factor civilitzatori determinant, tant espiritual com material. Fins que amb la desamortització les propietats foren expropiades i passaren als burgesos, creant els latifundis. El pagès pagava el delme -una dècima part de la collita- al monestir, a l'hora que aquest procurava diversos serveis el pagès. Amb la desamortització passà a pagar una tercera part al terratinent a canvi de res.

La fe catòlica m'ha arribat a través de moltes generacions, cada aconteixement important l'hem celebrat amb una cerimònia religiosa. No seré jo qui trenqui la cadena secular.

Igualment, darrera l'obra dels nostres homes més insignes sempre hi ha planat la busca d'allo transcendent, és des de la fe cristiana on es pot capir el seu llegat monumental: des del romànic al gòtic, i des de Llull a Gaudí, passant per Maragall. Repassant la història -no política- del nostre país hom s'adona que el sentit de pertanyença i fins i tot la militància cristiana és una constant en els nostres prohoms. Els focus de Montserrat i Poblet, però també tots els rectors que féren de les seves parròquies -aixopluc de demòcrates i comunistes i així els hi paguen-- dinamitzadores de tasques socioculturals, Així mateix les belles arts i la música d'inspiració religiosa arreu el món, constitueixen el patrimoni cultural més gran de la humanitat.

Perquè crec en el missatge transcendent dels Evangelis i en el valor civilitzatori de la religió, malgrat errors de la humana Església, a vegade injustos, a acusa de l'apropiació de molts dirigents polítics del nom de Déu i de les calúmnies de les forces anticristianes.

Perquè "Passen reis i revolucions, la creu queda".

Perquè "El cel i la terra passaràn però les meves paraules no passaràn".


AMOR

Amor és estimació, per tant comporta respecte i despreniment envers allò estimat. Hom estima les persones però també pot sentir-ne per altres coses. Fins l'enamorament -cosa en que cal posar-hi la justa mesura-.

Respecte, altruïsme, solidaritat, amor-enamorament, són diferents cares del que en diem amor. Totes elles sóns els fonaments sobre els quals cal aixecar la societat i les petites comunitats: laborals, familiars, ...

I l'amor necessari per a fer cadascú el millor que pugui allò que fa, ja que com deia en Pau Casals el món és una gran orquestra que faria un acord meravellos si tothom fes cada cosa el millor que sap, tot pensant que forma part de la gran orquestra del món.

L'amor tampoc s'acaba amb el proïsme: cal estimar i obrir-nos encuriosists a allò que de bo ens ofereix la vida material, intel.lectual i espiritual: l'art, la natura, la bellesa, la vivència religiosa, etc.

PASSA-HO I EN SEREM MÉS!



Autoria.-De moment em reservo l'anonimat. Allò que importa però és el pecat , no el pecador, i aiximateix en la virtud.


2 comentaris:

lakk ha dit...

Pafiam, estic molt d'acord amb molts punts anteriors. Veig com tu, una societat decadent, que oblida la col·lectivitat i es queda sola amb el seu ordinador en un món globalitzat sense valors ni esperit de fer les coses bé.

Crec en el nacionalisme d'una forma bastant semblant a la teva, igual que en el tema de l'amor. M'abstenc de fer-ne comentaris.
Voldria preguntar-te, però, el perquè d'aquesta veneració a l'església i d'aquesta ideologia prohibicionista.

No creus que seria molt més profitosa una societat, en què cada individu, mitjançant una educació seriosa i clàssica, pogués desenvolupar el seu propi pensament i manifest, en canvi d'haver de seguir uns evangelis escrits fa molts i molts anys, tancats i no oberts a les possibilitats de progrés racional que pot haver experimentat la societat?

Realment creus que és necessari una església tancada sigui la pauta de la societat?

Considero que seria molt més profitós si cadascú decidís la vida espiritual que vol portar, sempre i quan es tingués en compte el respecte i la fraternitat.

Al cap i a la fi, l'església en absolut busca el camí de l'amor, es pot comprovar en la majoria d'accions de la conferència episcopal espanyola, per exemple. Per no parlar de la voluntat irreconciliadora de l'església romana amb el món modern.

El camí de les prohibicions no crec que sigui un bon camí, el considero més aviat una camí que no soluciona problemes, més aviat en crea de nous.

M'ha semblat llegir entre línies aquesta ideologia prohibicionista en canvi de educadora, i repeteixo, una forma de fer a partir de les prohibicions, produeix traumes i conflictes emocionals interns molt forts. Trobo que seria interessant que tots aprenguéssim a controlar els nostres impulsos, entendre'ls, i llavors mitjançant la nostra capacitat racional, arribar a conclusions sobre la forma en què s'hauria de desenvolupar la vida postmoderna.

lakk.

Pafiam ha dit...

Perdona que no veiés aquesta resposta però crec que n'he anat contestant bona part.
Només dir-te que jo també estic molt d'acord i és profund el què dius, però jo també discrepo de la visió terrible que t'ens de l'Esglèsia, la visió que t'han donat. I m'entristeix.