dissabte, 21 de juliol del 2007

FI DE L'EPÍLEG I LES ENTRADES. COMENTARIS OBERTS

Abans de marxar quinze dies a la montanya vull deixar la feina feta.

Les raons esmentades per plegar penso si no seran excuses,i el que passa és que no tinc ànima de blogger. Deixo doncs de fer entrades. Resti aquí aquest blog com els blocs de pedra de les ruïnes de l'antigor com una mostra de lo que pudo haber sido y no fue. Resti aquí el meu pensament -pensament d'altra banda consubstancial a les arrels de la nostra civilització- amb prou extensió i a vegades densitat, per a qui vulgui reflexionar-hi.

Ho vaig dir al Manifest i s'ha acomplert: " És possible que davant aquestes reflexions algú bordi com gos foll; els ignorants hi facin tentines i els cretins babarotes. "

Em vaig oblidar de dir : i els altres - si existeixen- restaran impasibles i callaran. Callem tots doncs. El que si restarà oberta és la publicació dels comentaris, que respondré.
I és que malgrat aturi el meu discurs no vol dir que vulgui parar d'escoltar. M'agradaria saber p.e. quines són les raons de l'optimisme generalitzat i la fe en la modernitat i la postmodernitat; la justificació de la bondat d'aquest temps cretins i inmorals, o bé allò contrari, és clar; alguna vivència, etc.

Acabo amb un altre profecia: Aquesta societat va de victòria en victòria fins la derrota final.



diumenge, 15 de juliol del 2007

BIG PAFIAM'S GREAT SHOW IS OVER (I)

He pensat si pagava la pena dedicar uns minuts a despedir-me, amb alguna reflexió inclosa, i la resposta ha estat no. El grau de submissió al PUP (Pensament únic progre) hores d'ara és impossible canviar-lo, i cap esforç serveix , és com picar amb ferro fred, l'únic que es fa és soroll. Bé en farem una mica. I ho faig també per respecte a les algunes dotzenes -creixent-, de visitants asiduos i algúns més d'ocasionals. Suposo que no són masses en el món dels blogs, però també us dic que vosaltres valeu per diversos milers. En el terreny moral ja en parlaríem.

He generat crispació, he rebut insults i poc recolzament. Vaig dir que els meus eren pocs, després vaig veure que sóm exactament dos, l'altre és el Sostres, tot i les divergències en algunes sortides d'olla seves. Més tard encara, al respondre un comentari sol.lidari Anònim la crida al meu SOS tres podria ser el número. A no ser que fos el mateix Sostres :) Amb aquest exèrcit no es pot guanyar res tot i que l'adversari sigui caparrut i mediocre.

Tanmateix potser sí que ha servit per alguna cosa: amb el que ha llegit aquí algun lector potser tindrà sinó vergonya una certa cura a adoptar postures de ramat o bilioses davant les creençes i la visió tradicionalista, transcendent i reaccionària -ho dic per epater una mica, d'acord- de la vida. Només poder haver canviat un dos per cent la seva ment ja seria un exit. Per alguna cosa es comença. Al menys per a mi però m'ha servit de molt: per a mesurar fins on ha arribat la nostra societat; per veure que el meu concepte del que és imbecil.litat ha triomfat arreu, i per no perdre més el temps.

I Sostres, tu no et desanimis, tot i que és difícil: escrius millor que jo i a sobre tens una bona claca, fins i tot alguns lectors intel.ligents que et recolzen, i els mitjans. Et quedes sense aprenent, hahaha. Però no et facis massa il.lusions: dius que manen les minyones, cert, però també el PUP. Units amb els qui ja saps ho maneguen tot. A més, tu vols salvar, Salvador, només Catalunya. Jo era més agosarat i -a la meva capçalera ho diu- volia salvar el món. Tens menys feina.

Ja és molt haver aconseguit que progres, materialistes, algun filonazi, liberals calentorres, etc. hagin passat per aquest blog modest i tronat. No és plat de bon gust el que no et ve de gust. Gràcies doncs.

Com el pagés que resta immòvil veient cremar els graners després d'haver-los intentat apagar amb galledes d'aigua, així jo. La diferència és que el graner és el de tots.

Tan difícil és entendre-ho, tot plegat? Veure el grau de degradació moral i ambiental, banalitat, estultícia a que hem arribat amb el collons de modernitat? No? Doncs vinga i bingo, endavant amb el PUP fins que això foti un PAFF!. Ah, i hi ha carcúndia que no és millor, però ara no és el perill.

Sou una mica durs? oi?

Fi del primer epíleg

Pafiam.blogspot.com




dilluns, 9 de juliol del 2007

Ningú no em pot tragar (II)

He comés dos errors: el primer és que ja hauria de saber -per experiència-que a ningú li agrada que li "toquin la pròpia fe" i conviccions sobre les que cada ser humà es fonamenta: sigui la fe religiosa; la convicció quasi sectària dels marxistes; l'alegria cretina dels moderns i de la massa gregària; o el nosense dels existencialistes. És humà i comprensible el rebuig dels discursos que estan fora del sistema; a l'avantguarda minoritària-que avui és el tradicionalisme-. El ridícul discurs progre, a França, al capdavant sempre de les mogudes socials, ja no està de moda.

El segon error és que no he estat a l'altura del lema que dóna nom al Blog. La indignació davant tanta estultícia ha fet que actués amb poc AMOR i -tot no insultar- a vegades era massa virulent i sarcàstic. No em donava compte del to i que estant sol no podia anar de gallito, i que -sobretot- només amb l'amor i la paciència pots esmenar els errors dels altres. Altra cosa és curar la ignorància o l'estultícia. I he d'acceptar la culpa.

No deixa de sorprendr'em però, que només amb la simple exposició d'idees i fets hagi generat tantes desqualificacions. Què hagues passat si hagués insultat?

Al pròxim post parlaré de la reacció, i anirem plegant la paradeta. No deixa de ser frustrant Sara, efectivament. Per a mi almenys, és clar. Tenia tantes coses per dir. Alguns no tindran a qui insultar però la blogosfera s'haurà deslliurat finalment d'una veu innecessària, d'un pesat carrincló, fins i tot potser d'un element perillós, i tota ella continuarà lliscant més plàcidament -amb alguna batusseta- pels camins de cohesió i del progrés , fins que aquest ens engoleixi definitivament a tots. Això no té remei. O el que és el mateix: no hi ha tutia. Prepareu-me unes paraules de comiat al menys, no?

No podia esperar que el blog reeixís -tot i que ara tinc un bon promig d'entrades- en un país en que només dues persones ens declarem reaccionàries. (En parlaré al pròxim capítol, o epíleg)

dimecres, 4 de juliol del 2007

Ningú no em pot "tragar"

Que curiós, jo que amb aquest blog intentava contribuir al bé social, m'estic convertint en el campió dels insultats.

La fera de Vallromanes va fer un meritori recull d'insults catalans, però crec que és més meritori i difícil superar el ritme amb que m'els adjudiquen, que recordi : malalt, criatura pudenta, rata de sagristia, cagarrinoide no sé què -deliciós-, miserable i dissecable -aquest últim sortit d'una tendra noieta-. T'en falta cap, Toni?

Més que la majoria -ja veus quina cosa- no em soporti em displau més que els meus no em suportin - sóm quatre, cal dir-ho, i potser no es mouen massa per la blogosfera-. Però aquí estic jo, contra el vent i la mareja, la llança bén amunt i el punyalet bén trempat.

Uns estarien contents de suscitar tans odis, jo, tan sensible, hauria de plorar per tants insults, però penso que només són això, insults. Espero tremolant els arguments. Brrrrr

Un m'ha dit crack també, vale. Estaria torrat?

dimarts, 3 de juliol del 2007

Loquillo. Sostres. Decàleg liberal.

Vaig perdent reflexos. No veure una cosa tan clara! Fins que no he vist Loquillo a ca l'Om no m'he adonat perquè va ser teloner dels Rolling: per les seves conegudes simpaties i relacions amb el PSC-PSOE -encara que vagi de perdonavides i crític-.

És sabut que la contractació funciona així, i sinó, us ho faig saber -també és coneguda la seva aversió a la cosa catalanista-

Jo dec perdre reflexos, però la resta de gent està pitjor, perquè ningú no n'ha dit res, ni la premsa, què ho sap i calla, naturalment. Tema banal? En absolut.

En Sostres ha fet avui una metàfora genial d'Esquerra -no entro en la valoració política- quan els ha comparat amb un equip de futbol sala d'una fàbrica de caixes de cartró, i que quan guanyen s'emborratxen i quan perden s'esbatussen entre ells. Fixeu-vos a més, que no els compara amb els treballadors d'una fàbrica d'electrodomèstics p.e., sinó de cartró, material bast i periclitable.

dilluns, 2 de juliol del 2007

La bandera maricona al govern

Començo per manifestar el meu respecte pels que els plau la back door, els menjanaps i les menjafigues, i els que se la tallen o se la posen.

A la Diada mundial de tota aquesta gent diverses conselleries han penjat unes grandioses banderes d'aquest moviment. Que jo sàpiga això no es fa en el Dia mundial de la Família, de la Sardana, del Medi ambient, etc. Que no es destaca als mitjans segur.

Jo crec que també això dona idea de fins on pot arribar la tontuna progre.