He comés dos errors: el primer és que ja hauria de saber -per experiència-que a ningú li agrada que li "toquin la pròpia fe" i conviccions sobre les que cada ser humà es fonamenta: sigui la fe religiosa; la convicció quasi sectària dels marxistes; l'alegria cretina dels moderns i de la massa gregària; o el nosense dels existencialistes. És humà i comprensible el rebuig dels discursos que estan fora del sistema; a l'avantguarda minoritària-que avui és el tradicionalisme-. El ridícul discurs progre, a França, al capdavant sempre de les mogudes socials, ja no està de moda.
El segon error és que no he estat a l'altura del lema que dóna nom al Blog. La indignació davant tanta estultícia ha fet que actués amb poc AMOR i -tot no insultar- a vegades era massa virulent i sarcàstic. No em donava compte del to i que estant sol no podia anar de gallito, i que -sobretot- només amb l'amor i la paciència pots esmenar els errors dels altres. Altra cosa és curar la ignorància o l'estultícia. I he d'acceptar la culpa.
No deixa de sorprendr'em però, que només amb la simple exposició d'idees i fets hagi generat tantes desqualificacions. Què hagues passat si hagués insultat?
Al pròxim post parlaré de la reacció, i anirem plegant la paradeta. No deixa de ser frustrant Sara, efectivament. Per a mi almenys, és clar. Tenia tantes coses per dir. Alguns no tindran a qui insultar però la blogosfera s'haurà deslliurat finalment d'una veu innecessària, d'un pesat carrincló, fins i tot potser d'un element perillós, i tota ella continuarà lliscant més plàcidament -amb alguna batusseta- pels camins de cohesió i del progrés , fins que aquest ens engoleixi definitivament a tots. Això no té remei. O el que és el mateix: no hi ha tutia. Prepareu-me unes paraules de comiat al menys, no?
No podia esperar que el blog reeixís -tot i que ara tinc un bon promig d'entrades- en un país en que només dues persones ens declarem reaccionàries. (En parlaré al pròxim capítol, o epíleg)
El segon error és que no he estat a l'altura del lema que dóna nom al Blog. La indignació davant tanta estultícia ha fet que actués amb poc AMOR i -tot no insultar- a vegades era massa virulent i sarcàstic. No em donava compte del to i que estant sol no podia anar de gallito, i que -sobretot- només amb l'amor i la paciència pots esmenar els errors dels altres. Altra cosa és curar la ignorància o l'estultícia. I he d'acceptar la culpa.
No deixa de sorprendr'em però, que només amb la simple exposició d'idees i fets hagi generat tantes desqualificacions. Què hagues passat si hagués insultat?
Al pròxim post parlaré de la reacció, i anirem plegant la paradeta. No deixa de ser frustrant Sara, efectivament. Per a mi almenys, és clar. Tenia tantes coses per dir. Alguns no tindran a qui insultar però la blogosfera s'haurà deslliurat finalment d'una veu innecessària, d'un pesat carrincló, fins i tot potser d'un element perillós, i tota ella continuarà lliscant més plàcidament -amb alguna batusseta- pels camins de cohesió i del progrés , fins que aquest ens engoleixi definitivament a tots. Això no té remei. O el que és el mateix: no hi ha tutia. Prepareu-me unes paraules de comiat al menys, no?
No podia esperar que el blog reeixís -tot i que ara tinc un bon promig d'entrades- en un país en que només dues persones ens declarem reaccionàries. (En parlaré al pròxim capítol, o epíleg)
4 comentaris:
Hola noi! si volscontrolar les entrades posa¡t un comptador Statcounter, és el més fiable, el que tens ara, cada vegada que hi entres apunta una visita, voldir doncs que infla.
Cuan a reaccionaris, t'asseguro que n'hi han molts, blocaires i fora d'aquesta catosfera.
TU ves a la teva bola i no et preocupis, que els agnostics també sabem perdonar
Gràcies de cor. Sabia que no tenies l'ànima tan "negra";)ja saps. En quant a reaccionaris, segur que n'hi han, però que no els importi dir-ho només dos -tot i que jo m'amago en un ignominiós anonimat-. Els que s'ho callen son els dignes de menyspreu. Segur que com a progre i demòcrata acceptes en el fons la meva postura divergent del gruix social.
com deia Groucho Marx, aquests son els meus principis, però si no li agraden et puc tenir uns altres
En canvi els meus principis són eterns. Però la frase és bona.
Publica un comentari a l'entrada