Us avanço post de tast d'un llibre rar de trobar on els amics del Pla del Motel Empordà - d'un Pla gran però més savi que mai- van recollir tot el que deia i feia: l'entrevista amb el Terradellas; visites de patums i reflexions diverses. Sorprèn la veneració especial per mossèn Modest Prats.
Aquest llibre; el que hi van recollir de Pla fot a terra tota la imatge d'un Pla materialista i racionalista.
De Nietzsche deia que era "una merda delirant" i de la deesa Raó que era una merda a seques.
Amb aquest Pla si que estic al.lucinant Francesc.
Diu pràcticament el que estic dient jo en aquest blog.
A vegades penso que jo hauria de prendre el relleu de Pla. Encara que també, com ell deia :"jo no sé res de res, senyoreta"
Aquest llibre; el que hi van recollir de Pla fot a terra tota la imatge d'un Pla materialista i racionalista.
De Nietzsche deia que era "una merda delirant" i de la deesa Raó que era una merda a seques.
Amb aquest Pla si que estic al.lucinant Francesc.
Diu pràcticament el que estic dient jo en aquest blog.
A vegades penso que jo hauria de prendre el relleu de Pla. Encara que també, com ell deia :"jo no sé res de res, senyoreta"
38 comentaris:
Sóc RDC. En un comentari d'en Toni Ibañez sobre Nietzsche i el volar a través de la fe em vares fer una crítica. Te l'he contestat però em sembla que en Toni no la publicarà.
Em sembla molt bé que et faci fàstic el pensament modern, és a dir, progressista; a mi també, però per raons abslutament diferents a les teves. Els progressistes no són prou racionals pel meu gust... tenen massa fe; fe en la possibilitat d'un món millor; Jo sóc més dur en aquests temes i no m'agrada l'absurditat, és a dir, allò que pretén defensar la fe ja dels cristians ja dels materialistes. En quant a lo de Pla i Nietzsche... el més estrany de tot plegat és que Pla, tot i dir certament aquestes coses contra Nietzsche, dormia amb el Zarathustra sota el coxí. En el fons, Pla era mentalment dèbil... i això es nota quan escriu: massa recargolat, detallista, pensaments mediocres, en fi, literatura per dones i passar les tardes. Encara et falta molt pafiam per arribar a un magisteri en l'art de pensar. Salut.
La raó crea monstres. Amb la raó no s'explica allò fonamental. Per què la raó no pot portar cap al misteri,( o Misteri)? Einstein no era un religiós ortodox, però estava més a prop del misteri que dels ateïstes.
I tu has arribat al magisteri?Qui sap qui és mestre?
Algún dia que et vingui bé, en tinc curiositat, m'agradaria em diguessis si hi ha algún literat o pensador,potent, que creguis que s'acosta a la teva posició.El Puigcarbó també hi és convidat.
Gràcies pel comentari
Suposo que s'ha de ser major d'edat per no témer els monstres; o ser una mica mal parit. De totes maneres, crec que ignores quelcom capital del pensament modern: el pensament racionalista modern desenvoca, encara que no t'ho sembli, en la fe (llegir la crítica de la raó pràctica de kant en la qual l'alemany exigeix la fe racional en lo místic per tal d'aspirar a la llibertat de l'individu). T'ho miris com t'ho miris, sense fe no es pot aspirar al coneixement pur, contemplatiu, és a dir, místic, que és la finalitat del pensament modern. De totes maneres, entenc el teu desacord vers els materialistes contemporanis, aquells que pretenen presentar un sistema absolut de la realitat menyspreant la indefinible idea de Déu o de lo místic (Marx per exemple, o Mill). Recordo que ja Montainge renega amb una violència ferotge contra aquesta classe d'ateus materialistes que d'esprés de la revolució francesa han dominat occident. Wittgenstein també presenta una crítica contra aquest metarialisme occidental que pretén donar una idea absoluta de les coses obviant que lo absolut és innefable. Continuo.
En fi, pafiam, en raó t'he dit que Einstein, un dels racionalistes contemporanis més conseqüents amb els seus pensaments afirmà allò tant famós sobre el Déu de Spinoza, ja que, si creus que el món té una raó de ser (racionalisme) és necessari que t'atenguis a la idea divina de lo místic: la font inconmensurable des d'on sorgeixen i retornen totes les coses.
En quant a lo de pensadors o literats que s'acostin a la meva manera de pensar... César, Esquil, Sófocles, Tucídides, Heràclit, Homer, Horaci, Sun Tzu, Montaigne, Leonardo da Vinci, Maquiavel, La Rochefoucauld, Napoleó, Nietzsche, Bruce Lee, Poincaré... La veritat és que tampoc llegeixo gaire, sóc molt siberita i selecciono força allò que llegeixo. De totes maneres, no crec que sigui una gran idea que nosaltres dos parlem massa; tenim interessos molt diferents possats en el món del pensament. Potser el millor és que cadascú vagi pel seu compte. Salut.
Torno a ser RDC. He continuat fullejant el teu blog i he trobat allò del PUP: el decàleg del progre. Deixe'm que t'ho comenti fora de context: Per estar en contra de la raó deu ni do la raó que tens (ironies no?), tot i que certament el text és molt simplificat. De totes maneres, crec que t'atabales massa amb els progres; deixa'ls que s'envagin a la ruïna ells solets! De totes maneres, encara que congeniem amb aquest cert fastigi vers els progres et repeteixo que tu i jo pensem molt diferent; encara que potser només és una sensació meva.
Per cert, m'ha quedat per comentar-te el tema del magisteri. Certament és una bona pregunta -Què és superar-se, elevar-se, arribar a un magisteri?- Durant mil·lennis s'ha considerat que elevar-se era acostar-se a allò místic, és a dir, a Déu; avui en dia és no res; per mi, que no crec en déu ni en el no res, superar-se és tornar-se més selectiu, sever, rigorós, exclusiu, difícil, primmirat, circumspecte... Allò que és inferior acostuma satisfer-se amb qualsevol cosa... allò superior es satisfà amb coses exclusives i molt pròpies. La elevació és un principi de selecció i discerniment en el criteri o judici de les coses.
En fi, salut.
Bàsicament ens separa la fe. Solhenitzsin deia que els homes es divideixen amb els que tenen fe i els que no. Jo crec però que bàsicament és la honestedat i la intel.ligència el que busco en els altres.
Ens acosta, veig, una certa idea d'aspirar a la perfecció, tu potser intel.lectual, humana? i jo també espiritual i en la virtud.
No et vull atabalar massa més, però nomes dues coses: Jo et demanava -perdó- per pensadors catalans-potents- Crec que Pla s'hi acosta una mica, pero em temo que misèria i companyia més. Crec que estàs tan orfe de referents com jo amb el meu misticisme de lluita i els meus pensaments potser estrafolaris .
I l'altre: veig que has llegit bastant més que jo, en el camp del pensament, -evidentment jo també passo de Codis de Vincis-, i em fa preguntar si apart d'una persona que pensa, ets ensenyant superior, escrius , etc..
En tot cas ha estat enriquidor.
En el fons, em sembla que no és pas la fe allò que ens separa; de fet, jo no sóc escèptic. La fe, en el fons, és quelcom superficial alhora de tractar aquesta qüestió.
Crec que allò que ens separa és l'esperit, és a dir, el caràcter. Crec que tens por de moltes coses, o en d'altres paraules, crec que hi han moltes coses que t'efecten i t'afoguen i t'abassallen per totes bandes; coses que són força comunes a dia d'avui. Aquí ve quan has de matxacar-les i combatir-les; però et falta ser realment dolent per dur a terme aquesta tasca. Espiritualment ets tendre; lo de Déu i lo de l'esglèsia, bé, pot ser un bon refugi i un ajut per intentar combatre aquestes coses que t'enfosen. Però jo sóc més grec, més romà, és a dir, més salvatge i destructor... m'agrada batallar a camp obert, i a poder ser, valer-me de mi mateix. En fi, la nostra diferència és una qüestió de sang.
En quant a lo dels autors catalans... Pla ja te algunes coses bones, intel·lectualment parlant, però li agradava massa escriure... arribava al punt d'escriure per escriure. Quan s'escriu s'ha de tenir alguna finalitat, i quan més superior és la finalitat més gloriosa es l'empresa. Ramon Llull -potser el català més europeu- val la pena llegir-lo (un dels pares de la lògica europea), tot i que reconec que degut al català antic em costa un munt anar passant pàgina. Dels darrers segles la veritat és que no hi trobo res que digui -aquest tio és un repte.- Però tampoc sóc dels que es passa el dia a la llibreria mirant llibres.
Et volia comentar alguna cosa sobre la religió; tema difícil, complex i llarg. Sóc profundament religiós en el sentit que és necessari un pensament que agrupi als homes sota un mateix sentiment. Però no sóc cristià; per començar trobo de mal gust veure a un tio clavat en una creu com a símbol de la vida. Per mi la vida és una altra cosa.
Com entenc que ha de ser una religió? Primer de tot ha de ser viril i venerar el conflicte. Per mi la vida és conflicte, guerra, lluita, desigualtats. Ha de ser una religió en la qual la gent veneri el conflicte i estudiï com afrontar-lo: l'home s'ha de disciplinar per viure intensament! Ha de ser, també, una religió que consideri a l'home, no com a una finalitat (així ho fa el pensament modern progressista -Kant-), sinó com a un mitjà per arribar a certes finalitats. Ha de considerar l'home i la dona, és a dir, el matrimoni, com una institució la finalitat de la qual només és una, la procreació. En aquest sentit, la dona ha de ser educada per arribar a ser mare i esposa (cosa certament ben difícil i que les civilitzacions antigues sapigueren cultivar magistralment). Ha de ser una religió que fomenti la voluntat d'imperi, de mando, de lideratge entre els homes i per tant, també la volunta d'obediència... en fi, a grans traces, això és el que a mi em sembla. I reconec que tot el que dic no és gens cristià; pels cristians (almenys els autèntics) la vida és un fugir del conflicte -misticisme-: per mi, en canvi, és jugar amb el conflicte, pretendre dominar-lo i vèncer-lo. Això és superació espiritual!
En fi, Pafiam, ja t'he dit que la diferència entre tu i jo és una qüestió d'esprit, de caràcter... de sang; la fe és inclús superficial.
Ens anem aclarint. El meu concepte d'esperit és allò que és intangible. La música i l'art per a mi són coses de l'esperit, esperit suposo que per a tu de l'intel.lecte. Deixem-ho, que això és tangencial..
Caràcter és evident que en cal , per això m'emprenya que l'Església sigui insultada amb calúmnies dia sí dia també per una societat de cretins.
Bé això que s'ha de ser dolent per a combatre, sí..., però és discutible.Tot i que l'Església fou guerrera s'ha de reconèixer que el que ha prevalgut i l'ha fet romandre és el llenguatge de la mansuetud.
El moll del'os és quan parles d'arribar a certes finalitats: això és el que ens caldria que ens diguessis. Tranquil que no et censuraré. Finalitats: això vol dir que tens ideals?
Conflicte? Prefereixo un paisatge aburrit amb vaques a Suissa que el merder d'una ciutat.Vols conflicte? Juga.
El comentari que vaig fer ahir no s'ha publicat; era massa llarg.
Primer de tot, el tema de l'esperit: per mi esperit, ànima i cos són sinònims i representen la capacitat de desenvolupament de l'individu a través del món: la capacitat de convertir allò salvatge, brutal i estrany en quelcom fet a mida i voluntat. És absurd parlar de l'esperit en termes d'intangibles o trangibles; si l'esperit és el cervell (l'ingeni) o està a dins del cervell de forma fantasmagòriaca resulta ser quelcom arbitrari. Continuo.
El tema del conflicte... Entenent que la religió és la matriu a partir de la qual es construeix tota civilització, considero que qualsevol religió presenta una visió sobre la vida; en d'altres paraules, tota religió parteix d'una filosofia o una visió "científica" (vertadera) del món. I sempre s'ha partit de la idea que la vida terrenal (en termes cristians) o el món que vivim és un conflicte permanent, o per dir-ho en grec, és physis. La gran diferència que ha creatr aquest amplíssim ventall de religions, filosofies i ciències no recau en la discussió sobre què és la vida terrenal, sinó alhora de jutjar-la, valorar-la, descriure-le. Tots els savis, profestes i poetes han partit de la idea que la vida mundana és conflicte, corruptibilitat, volubilitat, perèixer, tensió, brutalitat, coacció; la qüestió ha estat: com descriure, valorar i opinar sobre la vida? Ja Plató ja el cristianisme (i Nietzsche fou el primer de "descobrir-ho") consideren que la vida terrenal, és a dir, el conflicte permenent és el mal i la injustícia, mentre que el Bé, resta més enllà de la física (per sobre del món). Per arribar al Bé, és a dir, a la veritat, la justícia, la felicitat, l'amor, la omnisciència, la llibertat aquests pensadors consideraren que l'esperit(el núcli vital de l'home) ha d'elevar-se i superar la mundanitat, és a dir, ha de fugir del conflicte. En aquest sentit, l'església catòlica, fundada per gent com Sant Agustí d'Hipona, és una institució que fomenta, divulga i disciplina a una raça d'homes que la seva idea de la vida és fugir del conflicte, és a dir, buscar estats místics. De fet, lo místic significa l'absència de conflicte, tensió, contradicció... matemàticament pot ser explicat amb la idea Infinit. continuo.
Tenim doncs, Pafiam, que durant mil·lennis el catolicisme, que és una mescla de cristianisme-platonisme, ha fomentat éssers que aspiren a fugir del món terrenal, creient que d'aquesta manera podien superar el conflicte... i no només podien superar-lo, sinó que el passaven directament a dominar de forma absoluta. Però cal preguntar-nos, és possible fugir de la contradicció, el conflicte, la corruptibilitat, la degeneració, la coacció, la fugacitat de totes les coses? És possible fugir del món? La veritat és que és impossible; si existís vertaderament un estadi místic a on l'home pugués elevar-se i abstreure's de totes les coses que l'afecten (ja per bé ja per mal), la veritat és que no el podríem experimentar de cap manera: No hi ha cap manera de definir què és l'infinit, ja que no hi ha cap manera d'experimentar-lo. Si el poguéssim experimentar ja no seria infinit, sinó quelcom finit, de-finit, comprès, delimitat! (Això ja ho explica Leonardo da Vinci). Continuo.
Tenim doncs, que només ens queda la fe davant d'allò impossible -És impossible arribar a cap estadi místic, sobrenatural, pur, de per sí, infinit; però podem creure, gràcies a la paraula de Jesús, o kant, que tot i que aquest món sobrenatural és, per definició, humanament invivible, algún dia el podrem viure gràcies a la promessa divina.- De fet, Pafiam, aquest és el raonament que fan els homes espiritualment més potents del renaixement (Leonardo, Maquiavel, Montaigne, Galileu...): la qüestió mística és quelcom que està fora de tota capacitat humana, terrenal, mundana i queda recluída, només, a l'àmbit de les sagrades escriptures; i prou. La qüestió rau, ara, en preguntar-se -Em crec la promessa de les sagrades escriptures que diu: gràcies a la fe l'home podrà, arribat el dia, viure i experimentar un estadi místic o sobrenatural? La veritat, aquí ve la gran diferència entre tu i jo, Pafiam, tu dius que creus amb aquesta promessa, jo considero que aquesta promesa és supèrflua i està feta amb mala fe. Jo considero que és impossible fugir de la realitat... ni morint fugim de la realitat! Continuo.
Repeteixo, al final no és una qüestió de creure si existeix o no existeix Déu, sinó de creure'm o no creure'm les sagrades escriptures quant aquestes em prometen -només gràcies a la paraula de crist pots viure allò impossible i sobrenatural-. El que considero és que el cristianisme, així també el platonisme (que també et promet arribar a un estadi místic o pur a través de cert mètode científic o fórmula religiosa), són farses espirituals. En d'altres paraules, sabent que la vida és conflicte permanent aquests homes fatals varen passar a jutjar i opinar que el conflicte permanent és el mal, és la coacció (determinisme i manca de llibertat), és la decadència (tot passa, res és permanent, res és, tot es desfà contínuament), la mentida (tota opinió o judici sobre les coses és subjectiu, interessat, relatiu, egoïsta)... aquesta manera de valorar la vida, tb tant típica per nosaltres els contemporanis, fomenta certament un grau de dolor i angoixa existencial insoportable: la vida terrenal passa a no tenir sentit (nihilisme). La solució que presenta Plató o el cristianisme (buscar l'estat mistic per fugir del No res i al fugacitat) no són remeis sinó narcòtics, sedants, parxes emocionals. Tu dius, Pafiam, que la contemporanietat és decadent i és cert, però no és menys cert que el cristianisme és una altra espècie de decadència que es fa passar per remei i solució. De fet, la contemporaneïtat és el despertar del narcòtic cristiano-platònic i observar que el mal (l'engoixa existencial alhora de valorar la vida com quelcom fugaç), és a dir, el conflicte permanent.
De totes maneres, repeteixo: una cosa és que la vida sigui conflicte permanent, i l'altra, que al conflicte permanent se'l jutgi com quelcom decadent, corrupte, dolorós, relativista, determinista, fugaç... com el mal! (això és només una valoració humana); també podríem considerar el conflicte permanent com quelcom lliure, vigorós, plaent, etern... En fi, no sé si se'm entén.
De totes maneres, em sembla que ja he parlat massa i sobre aquestes coses no se'n treu res de discutir-hi; o es comparteix o no es comparteix: és una qüestió de caràcter.
Ens veiem.
Quasi m'abasseges, ja veus que jo no sóc un intel.lectual pròpiament dit i no puc citar massa escoles.
El que per a tu és absurd -l'esperit-per a mí és allò bàsic: jo vull creure que l'home no és un tros de carn que Només actúa sota la bioquímica. Estic segur que hi ha alguna cosa que s'ens escapa(Einstein). Ibañez parla sovint del suicidi. Del vostre punt de vista, sembla una sortida llògica.
El que m'emprenya una mica ,francament, i em sorprèn, és que menyspreeu quasi fanàticament a la gent religiosa. Per tant , si em contestes, et demano que responguis això:
Creus que sense religió la societat aniria millor? T'importa la societat? Tens ideals? No deixes opció al dubte de fe?
Per cert, insisteixo, avui la postura forta, errònia si vols, és ser catòlic. S'han de tenir uns dallons com un toro.
Se t'entén bastant bé,t'expliques, malgrat lo complex de la qüestio. El que no entenc és on vols anar a parar, cap a on porta això.
Anem a poc a poc Pafiam. Jo no sóc materialista, per tant, quan es diu que l'home és només un tros de carn o pura bioquímica (una estructura mecànica feta d'àtoms i reaccions causals), considero que no deixa de ser més que una ficció humana útil per dur a terme certes coses, però una ficció humana al cap i a la fi. És a dir, considerar que l'Univers és quelcom material és una superstició humana! Saps què vol dir matèria (hilè) en grec? Fusta, i s'ho va treure de la màniga Aristòtil. En veritat, no existeixen els cossos materials (àtoms, essències, objectes, fets, fenòmens), tot això és una invensió humana, un artifici, una superstició! Entendre, per tant, l'esperit com quelcom no material és absurd, frut de la imaginació! Entens Pafiam la postura absolutament diferent que jo adopto? Matèria vrs esperit, és cosa de ments barroques. Per mi la realitat és, simplement, en quant a una capacitat de transformació. El cos és en quant a certa capacitat de transformació, certa inèrcia, cert moviment... el mot esperit fa referència a la mateixa idea. Continuo.
Jo no sóc cap intel·lectual, simplement tinc una ferotge curiositat per les coses. Ja diu la Bíblia que els sense Déu, desemparats de la idea de paradís, han de fer fortuna a través del seu ingeni i el seu treball.
M'agrada participar en aquest blog, és com retrocedir en el temps i parlar amb una persona del s.XVIII o s.II. A més, Pafiam, respecto molt que siguis cristià, és més, m'agrada que ho siguis de tot cor, amb tota aquesta candidesa que mostres. Però has d'entendre que tu i jo vivim en móns oposats. Hi han moltes coses que no t'explico perquè no tinc perquè predicar res; has d'entendre que tu no ets dels meus. A tu què t'importa la discusió i el raonament, l'estudi del món i l'home si gràcies a la fe amb déu vas servit? Tu tens sort, amb la simple fe vas espiritualment satisfet, jo, en canvi, que em veig sense Déu i completament desemparat, només em tinc a mi mateix... i la meva ciència, els meus raonaments, les meves vivències. A tu què timporta que jo et raoni les coses; certament tu estàs per sobre d'aquestes futilitats, doncs, la fe t'il·lumina. Certament, creure com tu creus és tenir molta sort; què t'importa a tu tenir o no tenir raó! Tu estàs per sobre de tenir raó o no... tu tens fe, pq t'has de qüestionar les coses llavors? Si ho diu la Bíblia és veritat i cert; la resurrecció de cirst, la virginitat de Maria, el pecat del món, el mal, els miràcles, els àngels, l'infern, el judici final... per tu, si ho diu el nou testament és quelcom absolutament cert! Jo, en canvi, que he decidit no gaudir de la teva sort, hem veig necessitat, sempre, de tenir raó, de buscar la raó en les coses, d'estudiar i preguntar-me el perquè i el com de totes les coses viscudes i per viure. Certament, això és una fatalitat, ho reconec. Diu Plató que la curiositat en l'home és una impietat contra els Déus. Sóc impiu, ho reconec, però ja t'he dit que la diferència entre tu i jo, és de caràcter; jo sóc, espiritualment parlant un criminal.
Ja et vaig cometnar que jo sóc summament religiós, entenent la religió com a "religare", és a dir, allò que manté unida a una comunitat d'homes. En aquest sentit, doncs, tota societat es fomenta en certa religió. Però jo no sóc catòlic, doncs no tinc fe amb els dogmes catòlics. Jo tinc fe amb altres coses, per exemple, tinc fe amb el meu propi raonament i els seus límits i capacitats.
De totes maneres, un dels grans arguments contra el catolicisme, en quant a religió o consciència social és que presenta la religió com una finalitat: l'home ha de viure per la religió, és a dir, pels dogmes catòlics. Bé, jo entenc que la religió ha de ser un mitjà, un mitjà per aconseguir certes finalitats. Però una finalitat no és un ideal: les finalitats es superen, els ideals són inalcansables.
De totes maneres, no vas desencaminat quan dius que el catolicisme és la postura forta (no entro a valorar si és certa o falsa; per mi és incoherent: em resulta ser absolutament inòcua per satisfer les meves necessitats i inquietuts espirituals); una postura tant forta com anar vestit de romà pel carrer i dedicar-se a clavar a la gent en creus.
Pafiam, no et contesta ni et contestarà el que li preguntes. Tot i que no sé si fas veure que no saps la resposta a la pregunta sobre el peu que calça.No cal escandalitzar-se RDC per dir que entre els teus llibres tens el Mein Kampf. No més són idees.
Jordi M. no entenc pq dius que ni contesto ni contestaré les preguntes que m'ha fet en Pafiam? Què he estat escrivint si no? Però veig que tens problemes de lectura; t'ho passaré per la menjadora: 1) Creus que la societat sense religió seria millor?: Tota societat es fonamenta en una religió, en una estructura moral, en uns principis de comportament, en un sentiment que congrega als homes en una idea comuna. 2) T'importa la societat?: La societat, per mi, no és una finalitat sinó un mitjà; la societat només m'importa en quant a mitjà. 3) Tens ideals?: Tinc finalitats; una finalitat es supera en canvi un ideal, per definició, és inabastable. 4) No deixes opció al dubte de la fe?: Tinc fe amb coses que no he viscut mai però que són possibles que pugui viure o puguin succeeïr; no tinc fe amb allò que per definició és impossible, i sobre aquesta impossibilitat argumenta precisament la seva autoritat suprema.
M'he llegit el Mein Kamp, com tb m'he llegit la Biblia, -el llibre de la vida- segons els jueus i cristians. No sóc de raça ària, per tant, a sant de què haig de combregar amb el nazisme? En el fons el Nazisme és idealisme i jo no sóc idealista.
De totes maneres, Jordi M. amb tu no parlo, sinó amb en Pafiam. No molestis dient tonteries. Merci.
L'esperit és una cosa material?Hmmm
Discutible.De quina matèria.Has estat simplista ara tu , quan dius que el que té fe ja ho té tot arreglat. D'acord, és una sort creure en la transcendència, però la fe també són dubtes. Crec fermament en un Déu creador, ara bé
,hi han més preguntes a fer.
Jo també busco la raó de les coses!, i m'ha portat cap on sóc.No sé si ets tan ingenu d'esperar trobar cap resposta, amb la raó humana. No veus que hi ha coses inexplicables i que són reals, tangibles?Entens que el temps és relatiu, doncs felicitats.Pla pensava igual que tu i s'en va donar que la raó no explica massa res.
Equipares l'anar vestit de romà a l'idealisma cristià. Això fa palesa la nostra diferència, tu ja la sabies, és que jo intento ser una bona persona i tu no creus ni en la bondad.
Jordi, les preguntes estaven més o menys implicitades al text, però no del tot, RHC, continuo tenint ganes de saber : la societat és un mitjà per aconseguir què? És dona per suposat que ho hem de saber? Hi han finalitats segons el gustos? Em queda fosc això. Digu'em ingenu.
No he dit en cap moment que l'esperit fos quelcom material, sinó que la idea d'esperit com quelcom intangible (tal i com tu l'has definit) prové de la idea que existeix el món material: Es creu, que la matèria és quelcom inert i que l'esperit és allò immaterial i intangible que l'insufla vida, moviment, força. Però ja he dit que la idea que existeixen cosssos materials és una ficció humana, fet que provoca que la idea de que l'esperit és quelcom immaterial i intangible, tampoc s'agafa per enlloc.
No et confonguis, Pla no pensava igual que Jo.
De totes maneres, ja t'he dit que no tinc mena d'intenció de fer-te veure les coses com jo les veig... ja m'agrada que siguis cristià. En quant a lo del romà, ha estat una broma... però jo entenc que la vida no pot tornar en rere... el cristianisme ja ha passat la seva edat daurada en què tothom vivia en nom de Déu. És molt curiós que vulguis anar en contra corrent i que pretenguis ressucitar allòq ue està destinat a perèixer...
La veritat, Pafiam, és que tens raó: sona molt i molt simplista el que he dit sobre: amb la fe ja ni ha prou. Però has d'entendre que si estimes a Jesús de tot cor, com a bon cristià, no necessites res més; què t'importa a tu el món més enllà de l'amor a Jesús? Jesús et salva de tot allò que et pugui causar neguit i preocupació! Jesús és la solució, el remei, el salvador! Si tens dubtes, és perquè no ets prou cristià.
En fi, el cristianisme és simple; és la religió dels pobres d'esperit! Benaventurats! Teniu molta sort els cristians.
M'ha agradat aquesta frase teva "Jo intento ser una bona persona"; -i perquè?- et pregunto jo. És més, quan sabràs que ets una bona persona? Quan t'ho diguin els demés... quan t'ho digui la teva consciència...? La bondat i la maldat no existeixen més que com a imaginacions humanes... però és la imaginació la porta cap a Déu? Jo puc anar pel món pensant-me que sóc el més ben parit del poble, però vist pels demés igual sóc un desgraciat. Pafiam, en el fons, tot això que dius és vanitat, per això em fa gràcia aquesta conversa: em dones corda perquè sóc l'únic que t'emplena els posts; certament desitgeries que un munt de gent combregués amb tu en aquests blogs! Vanitat i cobdícia és el que et mou... i no em semblen sentiments massa cristians. És més, parles de muntar una Inquisició per netejar la púrria, almenys allò que tu entens com a púrria; no és això ambició i maldat, és a dir, ànsies de poder -De dominar als demés-? I és tot això cristianisme? I perdona que et parli amb aquesta franquesa, però és que ho trobo tant interessant tot el que dius!
Una altra cosa, no entenc com és que no dones la cara en el teu blog; un tio com tu que té a Déu omnipotent que el resguarda... què tem?
Em preguntes Pafiam, quina és la finalitat de la societat. Entenent que la vida és conflicte, tota societat o religió ha d'estar organitzada per fomentar el conflicte, és a dir, la vida!, i la màxima expressió del conflicte: la guerra. El tipus màxim de vida civil és gestar un home com Juli Cèsar, el qual considerava la vida com un joc. Per tant, tenint en compte que la vida és conflicte és necessari la degeneració, els vicis, la drogadicció, la debilitat mental, la prostitució... com elements inferiors, com a frecassos i residus socials. Per aconseguir quelcom gran és necessari, abans de res, acumular un gran nombre de frecassos!
El que tu pretens amb el catolicisme, Pafiam, és el mateix que pretenen els progressistes; preteneu eliminar la pròpia vida, és a dir, el conflicte, la degeneració, el frecàs...
Si et "dono corda" és perquè encara, que busquis ser el superhome de Nich i crec que erris, ets una persona que pensa. Val més pocs comentaris intel.ligents que un munt de banals, com els del post del Cony, dels que presumeix l'Ibañez.És més, crec que molta gent queda desconcertada amb el que dic. Com si algú contestés a Pujols.Era impossible. Per cert no s'actualitzen les noves entrades.Malgrat això tinc prous visites.
Suposo que has vist que lo de la Inquisició és una collonada, m'ho demana el COS,pecador, però a diferència de tu, tinc ànima,.Però tens raò, com que aquest és un blog de seny, el retiraré.
No siguis tant optimista, abans de convertir les esglésies en cors o museus passaran anys, no ho veurem, em sap greu.Per tu.Per cert,no creus que hi havia més nivell en tots els sentits en temps més catòlics ,passats i recents, que no ara.Ho trobo tot em sembla banal avui dia. Era millor una societat sense ànima com la comunista.
Una cosa és el dogma, però i la moral "natural?" Tampoc?
És cert, un pot fer el bé i que la gent la tingui tírria.La gentussa.No és massa difícil saber que és el bé, fins i tot per els ateus: No feu el que no voleu que us facin...
No erris, fa temps que no porto el lliri.
Obre els ulls, ens convé la religió.En veritat et dic que si et quedes sol i malalt no seran els que ignoren la pietat els que t'ajudaran.
La veritat és que diu molt a favor teu quan m'escrius "et dono corda perquè penses"; quan podries passar olimpicament de mi argumentant que consideres que qualsevol raonament humà és inferior a la saviesa divina revelada per la fe. I ves en compte quan em dius que tu tb dubtes de coses i t'agrada la gent que pensa: Has de ser conscient que el dubte, és a dir, pensar sobre les coses i el món, et pot portar a qüestionar-te la fe, inclús podries revelar-te contra ella... encertada o enganyadament.
canviant de tema; no crec que hagi estat una "collonada" per la teva part escriure un post sobre la Inquisició; jo ho trobo interessant, primera, perquè la sola idea de la imquisició fa tremolar de por als més porucs i cretins. Per mi la Inquisició seria un repte, intel·lectualment parlant. Lluitar contra els dogmes cristians i posar-hi la vida en joc... realment llavors pensar té un valor i és un privilegi. Quan la cosa és tant mansa que qualsevol pot dir el que pensa indiscriminadament, és perd el valor de pensar. Les coses difícils i sufrides són les que tenen més valor.
Certament, en el passat existia un millor criteri intel·lectual; el s.XIV, XV, XVI inclús XVII (el renaixement), a nivell cultural i intel·lectual, són els segles daurats del mil·lenni anterior. En l'antiguitat existia una jerarquia, és a dir, una selecció intel·lectual, fet que comportava una excel·lència en el pensar. De fet, la Inquisició hi jugà un paper fonamental pel ferm desenvolupament científic i rigorós. Avui en dia s'ignora que allò que censura, impedeix, reprimeix, violenta pot actuar, paradoxalment, com un vigoritzador i un factor de potenciació. Precisament, el problema de la cultura actual és la falta de "perill", de restriccions, de selecció, de jerarquia, de violència o tensió intel·lectual... fet que comporta aquesta general vulgaritat que no arriba enlloc i no pot amb res.
M'ha fet gràcia que em diguis "si et quedes sol i malalt no seran els que ignoren la pietat els qui et cuidaran." T'en adones, Pafiam, que em planteges el cristianisme com una religió per la gent malalta? Si estic sol i malalt i fastigejat del món em suicido i punt... la vida tampoc és tant important com per aferrar-se a ella com un obsès; això ho fa la gent pervertida i indolent! S'ha d'aprendre a menysprear moltes coses. De totes maneres la mort, és a dir, la idea de morir, és un mite. Però bé, no vull entrar en aquest tema.
De totes maneres, et repeteixo un cop més, a mi la religió em sembla quelcom fonamental però no com a finalitat sinó com a mitjà. Però la religió catòlica està en camí de caducar: parla a través d'un munt de símbols que no tenen cap sentit (ressurrecció, verginitat de maria, miracles, pecat, el regne de Déu, infern, judici final, trinitat, esperit sant...); tot això no té cap sentit, amb raó és necessita creure cegament amb el que diu un llibre i el capellà; cosa que ni jo ni milions de persones farem; en qualsevol cas creurem amb altres coses... les coses que a nosltres ens semblen raonables. de totes maneres em resulta sorprenen que creguis que un llibre, en aquest cas la Bíblia, sigui la única font d'on emergeix la Veritat. Jo no acostumo a creure'm el que llegeixo.
Ja que parles del superhome de Nietzsche, em pots dir què és aquest superhome per tu. Simple curiositat.
Com comprendràs jo no crec en el superhome de N. per a mi superhome és el que més s'acosta a la perfecció: Ratzinger?
Que erris en la idea de Déu no vol dir que no n'encertis.
Crec que el que potencia el saber és -a part la manca de llibertat- el rigor i l'austeritat i l'ordre.I la tradició.
Tampoc és necessari creure en tots el dogmes, mira els de la Teologia de l'Alliberament.
Mira, aniriem millor si la gent fotés més cas als capellans, que a tota la púrria que corre por ahi. Mil voltes.Bé, si cal anar bé, com agrada tant el conflicte...
I és obvi, tot és conflicte, la malaltia també, la bona nova cristiana està per a solucionar conflictes.
L'única resposta possible era el suicidi, ja ho preveia.I ho vaig esmentar aquí mateix.
És curiós, ho relativitzes tot menys la negativitat de la religió.
De totes maneres, tinc entés que Nich apart d'acabar menjant-se els seus excrements, cridava a Déu, és cert?
Tinc la sensació que ets baastant urbanita? Podem saber de quin poble o comarca escrius?
Em sembla que confons termes, a més, no hauries de parlar de Nietzsche quan no en tens di idea del que aquest pensador explica; t'ho dic perquè escrius tonteries al respecte. Et recomano que escriguis sobre allò que saps i has estudiat, no sobre allò que no domines (Per exemple, Nietzsche no va negar mai el valors, sinó que negà els valors platònico-cristians apel·lant a una transvaloració).
Anem a coses sèries: Tu, Pafiam, feries una guerra en nom del cristianisme?
Si l'últim anònim és RDC, demostraria el que suposva, el caràcter NS del personatge.
Escolta no cal ser ros per ser NS.
Tota revolució feta amb sang, no val res. Nich no crec que s'entengués ni ell, i volia entendre el món.
Deu n'hi do quina estrena del blog, ets un òs estellós. Francament comptava escampar idees positives i estic donant veu a una espècie d'Anticrist.Confiem que el bé i la veritat sempre són més poderosos que l'odi.
Et torno la pilota: Ja que el Jordi insinua, tens alguna cosa a dir de la doctrina nacionalsocialista?
Hitler creia fermament amb la providència, com tu Pafiam. Hitler creia que existia un ordre moral i ètic superior, com tu Pafiam. Hitler es va posar al costat del cristianisme... i recorda que l'esglèsia catòlica el va apoiar incondicionalment. Què em bens a explicar Pafiam? I tu Jordi. M? La veritat és que sou una miqueta gamarussos: no discernirieu un ou d'una patata.
Per ser Nacionalsocialist hauria de ser antisemita (cosa que no sóc; primera, pq no sóc cristià és a dir, antijueu per essència); hauria de sentir-me alemany i exclamar "Alemanya per sobre de tot." i això no ho diria ni en nom de Catalunya (Tu Pafiam, en canvi, amb la teva defensa de la patria t'acostes més a un NS a la catalana que jo). Hauria de creure en els salvadors de la pàtria, en els herois, en els Parsifals... i això no és més que idealisme barat. Jo crec amb la capacitat de superació dels homes... les figures retòriques dels herois i salvadors, en canvi, és un mite inventat per quatre seglars per tal de distreure i motivar als precipitats i trepitxats mentals.
I és una estupidesa que em diguis que escric des de l'odi i llavors, afirmis que la veritat i la bondat, que tu defenses, triumfarà. Ridícul... quina pallassada.
Suposant que jo escrivís des de l'Odi -Òdi a què?- Et pregunto; Al cristianisme potser? Si sou un fart de riure els catòlics... viviu en un món de paranoies (Déu, verge Maria, pecat, mal, infern, revelació divina...) Coses que no existeixen, fàbules per nens petits que no han sortit mai de casa! Feu força llàstima, la veritat.
No tinc odi, sinó que simplement sóc de tarannà agressiu; i no sé pq te'n sorprèns Pafiam, ja t'he dit des d'un començament que tu i jo teníem en comú un sentiment de fastigi i avorriment (certament, tu més aviat tens un sentiment d'odi, com bé has confessat més d'un cop) vers el progrés, la modernitat, la democratització de totes les coses, però que alhora ens separa un abisme insaltable, un abisme que no és qüestió de la fe pròpiament dita... sinó de caràcter, d'esperit, de potència anímica. A tu et mou la revenja dels revolucionaris... a mi no em veuràs en cap revolució; prefereixo passar de tot i retirar-me abans que queixar-me i dir gilipollades; per exemple, afirmar que tinc raó perquè Déu està de la meva part i per tant, tothom m'ha d'escoltar i prendre fe de les meves paraules. Cobdícia, cobdícia, cobdícia és l'impuls que et mou en el fons de tot plegat... a qui vols enganyar?
Certament,ho reconec, odio, odio moltes coses, ara bé, les persones, cretines en un general, només m'inspiren menyspreu.. i una mica de rabia, si, no odi destructor. Em queda el dubte si es pot deslligar ,en el teu cas- l'agressivitat i l'odi a les persones. Suposo que si i se el que contestaras: es un sentiment inutil.
c
I sí, el Be triomfa: Hitler, comunisme, kaput.
Sí, pot haver-hi coincidencies de messianisme i ideals amb el NS, ara bé, has anat de progre desinformat: L'ESGLESIA CATOLICA VA SER L'UNIC OPONENT AL NS.
Em pots dir què et sembla que cobdicio?
M'han enviat un reportatge cientific sobre la imatge de la Verge de Guadalupe. No sé si pel Google trobras alguna cosa. Déu existeix i encara que ho dubtis valdria la pena que visquessis com si existís.
Pero sobre religió és banal parlar, com saps millor que jo. Jo no se pero tu tampoc.
Ho enganxo per si la fera de Vallromanes ho censura
No es polemitzar amb mí i aquí del que es tractava. Nomès era per dir-te
que si tot està podrit avui, no es perquè manen els mansos cristians sinó la gent "superior", que dius tu.
Hi han alguns petits estats -i comunitats- on no hi han les xacres que apuntes, un es diu Vaticà. T'imagines ,arreu Vaticans.
Suposo que ha quedat clar, que no pretenia, ni es possible, una discussió de peixateres entre vosaltres.
Un món ple de Vaticans? El vaticà es susté gràcies al 3º món. La veritat, a l'església sempre li ha interessat que el món estigui infestat de gent miserable, marginada, desgraciada, desemparada... de fet viu d'això; viu de la gent humil.
No estic d'acord amb el que dius, Pafiam: avui en dia no manen els homes superiors, sinó les masses, és a dir, les democràcies. Fou durant l'edat mitjana i en concret, el renaixement, quan dominaren homes superiors (princeps, nobles, reis, gentilhomes, cavallers, papes guerrers, etc)... No confonguis termes.
Et contesto a l'entrada d'avui
Em presento:Soc un català dels que s'enborratxan parlant i les meves opinions s'entenen com a conviccions indestructibles.Hem temo que expressem la imposicio de la rao com un llossa asfixiant de la que que queda tothom esclavitzat. Tampoc soc un intelectual que pogui expresar pensament amb referencies... amb el que dificilment ningu em pren seriosent encara que el que jo els hi dic que el que compte es el contingut no l'orador,mentiria si digues que no disfruto tenint rao llustrant el meu ego encara que de forma inconscient.Pero crec que quan algú més savi i em rebat m'argumenta i faig propi aquest pensament soc molt mes feliç.Crec que el expandir el coneixement es el que mes m'atrau d'aquesta vida. "Aprendre...encara que sigui del enemic" un bon lema del temps dels romans de ves a saber qui.
Dit tot aixo .Vull expressar rapidament (acabo la feina i vaig cap a casa)dos impresions.
Tant un com l'altre Tertulià vol fer veure que les postures ideológiques de partida son diferents i que us podeu distreure intercanviant punts de vista pero de cap manera baixareiau del vostre pedestal que pensament que us defineix. Us enrroqueu en el pensament propi.Aquesta pero es la meva impressió ,havent llegit bona part de la conversa.
Per altre banda heu marcat un cert dualisme :
.agnostic-pensador
.religios-pensador
Doncs si es aixi, que segur que m'ho matiseriau .Jo em consideraria un aprenent de:
.Agnostic-espiritual(mes que religios)-pensador
Heu perlat del pensament judeo cristia i les seves doctrines cada vega mes discordantas amb la ciencia i la costum popular.Vull fer referencia a la Espiritualitat Oriental ,per mi autentica practica de relaxacio, concentracio, meditacio, i contemplació .L'oració cristiana esta als vestigis de la espiritualitat.La Religio cristiana s'ha convertit en dogma feixuc ,que no ensenya realment a moldejar-se a un mateix en les virtuts que un enten que porten un benefici a la humanitat i a un mateix (Bondat, perdó, etc). L'incomprensio del univers ens provoca un inquietud cientifaca davant de la materia i e el comportament social,pero aixo no treu en CREUE que en la consciencia ,aquesta llum que teninm a l'interior que ens diu que som vius ES la divinitat, i que la nostra decisio de ser constructors i no pas uns inquisidors es la confirmacio d'aquest pensament.
No crec pas en Deu com un señor en Barba al cel que ens vigila mentres vivim per deixarnos entrar o no al cel quan ens morim.A mi em sembla que si no entrevus l'iluminció en vida ,mort segur que no la trobaras.
Gracies i perdo per l'intromissio. per es el blog mes collonut que he trobat i a mes en català.
¡Catalans que som poquets i no ens parlem! No pot ser
Anims
Publica un comentari a l'entrada