He parlat amb gent que acabava de venir del sud de França i em parlaven meravelles del civisme, ordre i encant d'aquell país; jo vaig estar per Setmana Santa per l'Espanya interior, i vaig tenir la mateixa sensació. Després de cada viatge visc l'impacte de retrobar-me amb el meu país desfet.
Potser influeix l'entorn dens, asfixiant i miserable on visc -l'àrea metropolitana del monstre barceloní- però no he vist al món civilitzat un lloc tant desplaent per a viure com a Catalunya.
El culte a la riquesa; la febre constructora, destructora de llocs i paisatges, ha convertit paradisos en llocs de malson.No sé si tenim més culpa els de casa o els de fora, però el cert és que amb aquesta passió per la modernitat i el progrés, amb aquest bandejament de la Catalunya tradicional hem esdevingut un país miserable i pudent. I lleig. També es abominable moralment; pel que fa a la cohesió social; mesquí... Ja ningú recorda les vinyes del Vallès, ni els pobles abans d'esdevenir ruscos de ciment i els rius clavegueres, ni els homes humans. Ja ningú recorda Catalunya.
No sé com collons tota la immigració del món vol venir a aquesta merda de país. N'han d'estar de fotuts.
PATRIA FIDES AMOR
1 comentari:
Aquí fa falta una monarquia catalana, i un altre Jaume I.
Publica un comentari a l'entrada